Història i patrimoni
MIRALCAMP EN LA HISTÒRIA
Miralcamp es troba situat a les terres de la plana d’Urgell, en un lloc privilegiat dalt del turó anomenat la Serra, des d’on es pot divisar tota la plana d’Urgell. Fins a l’actualitat, els coneixements històrics que hi ha de Miralcamp no permeten afirmar, avui per avui, l’existència de vida o d’un possible poblament en època prehistòrica. Això no implica que aquesta zona hagués estat inèdita o totalment desconeguda pels nostres avantpassats. Les investigacions dutes a terme en els seus indrets immediats evidencien restes materials que ens constaten l’existència d’activitat humana en llocs pròxims, al terme que actualment comprèn Miralcamp. Des del segle VIII, les terres lleidatanes es van veure envaïdes per l’element sarraí. Això va formar una mena de franja, terra de ningú, on no hi va haver un procés evolutiu en el conreu de les terres i la població. Cap al segle XI hi va començar a haver-hi una restauració cristiana a les terres entre el riu Segre i la zona de la Segarra. Els comtes i els seus bisbes ajudaren a fer aquesta tasca. A mitjans de la dècada de 1070, el comte Ermengol IV de Gerb assegurà la línia fronterera fins a Agramunt i Barbens, empalmant amb les posicions barceloneses de Cervera i Anglesola. L’empresa militar iniciada cap a l’any 1078 va permetre alliberar tota la ribera del Sió i el Pla d’Urgell, aquest avanç va permeté emprendre la repoblació de la plana d’Urgell en els seus dos sectors: Ribera del Sió i plana de Mascançà, al nord i al sud de la serra d’Almenara. Aquesta activitat organitzadora de nuclis locals es desenvoluparà, sobretot, al llarg del segle XII, després de la conquesta de Lleida per Ramon Berenguer IV el 1149, i és en aquesta època on trobem la primera notícia documentada de Miralcamp. La primera notícia escrita que tenim es remunta a l’any 1172, el document «Termini antiqui civitatis Ilerde», transcrit en el «Llibre verd petit de la Paeria de Lleida», dóna a conèixer els límits del regne sarraí de Lleida en acabar-se la dominació musulmana. En els confins del Mascançà hi havia: els Arcs, Bellvís, Sidamunt (Sidamon), Miralcamp, Torregrossa i Juneda. A part també trobem Miralcamp vinculat a la casa d’Anglesola des de 1175. Bernat d’Anglesola fa testament dels seus béns abans de partir cap a Tolosa amb l’exèrcit del rei Alfons I el Cast, i deixa a Geralde i al seu marit tot l’impost de sortida de Miralcamp i Golmés: més endavant, el 27 de juliol de 1179, Bernat d’Anglesola torna a fer testament, i deixa en aquest últim al seu fill Pere en feu el castell de Miralcamp del seu germà Berenguer, el castell de Sidamunt (Sidamon) i també el d’Alcoletge, Mollerussa i Fondarella. Finalment, Bernat d’Anglesola fa el seu definitiu testament l’any 1182 i consta com a senyor dels castells de Miralcamp, Paganell, Golmés, Ventoses, Gerb, Sidamon, Fondarella i Anglesola. El topònim de Miralcamp està molt vinculat a la seva situació privilegiada de vigila respecte la plana d’Urgell i la primera vegada que és mencionat el 1172 surt amb el nom originari de Miralcamp.
ELS NOSTRES AVANTPASSATS
El poblament de la Catalunya Nova, dins la qual es trobava Miralcamp, es va realitzar en una empenta definitiva al segle XII, un cop allunyat el perill musulmà. Els que vingueren a aquestes contrades procedien d’indrets de Catalunya Vella o del Nord de Catalunya, dels comptats d’Urgell o del Pallars. Respecte al nombre d’habitants de la vila de Miralcamp, no se’n té cap notícia fins al fogatge de 1365-1370. Les dades que tenim és d’un cens de 37 focs a la vila de Miralcamp (uns 170 habitants). Les pestes de mitjans i finals del s. XIV delmaren la població i la gent abandonà els camps. Penseu que, de 476.820 habitants que tenia Catalunya el 1347, es va passar a 293.352 habitants els anys 1378-1381.
L’ECONOMIA MEDIEVAL
Al llarg dels segles medievals, un dels factors econòmics principals fou l’agricultura. Primerament d’autosuficiència, per després passar a tenir excedents per vendre. L’economia en aquests moments era de tipus feudal. D’aquesta manera, hi havia un senyor de la terra i aquest la deixava conrear a canvi d’uns censos, beneficis i obligacions per part dels pagesos, a la vegada que aquests es sotmetessin a la seva autoritat. Dels tipus de conreu, hem de tenir present, sobretot, els cereals, el blat, l’ordi i la civada. El testament de Pere Serzano i de la seva dona Guillemoneta (fet a Miralcamp l’any 1408, per decret del batlle de la vila, Felip de Cubells, essent senyor de Miralcamp Jordi Caramany), és prou revelador i ens dona a entendre alguns tipus de conreus que es feien a la vila. En el document es fa inventari de les finques i que s’hi conrea: hi ha una terra que en diuen de Na pastora, que és erma, un tros als prats, que té per límits a Antoni Batlle, el terme de Vilaplana, Balaguer de Lluçal, i els pubills de Suriguera, amb Berenguer Prat i R.Canós. Més endavant, deixa una vinya també als prats i una altra al camí de la vila. La vinya era un conreu molt important a l’Edat Mitjana. Era un dels principals cultius de secà, proporcionava al cos del consumidor el carlor per soportar les temperatures fredes de la zona. A continuació, el document, menciona un hort amb un ferraginal (tros dedicat a plantar-hi farratge per a les bèsties), sembrat d’ordi, un tros al bassal, al costat del terme de Vilaplana, sembrat amb blat, ordi i safrà. I finalment un tros erm a les forques.
LA NOTARIA DE MIRALCAMP
Aquest testament ens porta a parlar de la Notaria de Miralcamp. Els primers documents es daten l’any 1383, en la venda de castlania de Bellfort i termes, autoritzat per Marcos de Villa, rector i notari de l’església de Miralcamp. Més endavant, el 1440, trobem un testimoni d’emancipació, i un trasllat del testament de Felip Galceran de Castro al 1452, autoritzats per Jeronimo Soltville davant Pere Morell, notari. L’operació es fa al Castell de Miralcamp. L’any 1464 trobem el testament de Magdalena d’Anglesola on figura Guillem d’Arrego, rector i notari de l’església de Sant Miquel del castell de Miralcamp. En la dita notaria s’hi feien altres documents, com vendes, capítols matrimonials, inventaris, etc., no solament de Miralcamp, sinó de les viles més properes, com Torregrossa, Mollerussa, Arbeca, Juneda i altres. L’existència d’una notaria a Miralcamp deixa palesa de la importància que en l’època medieval agafà la vila, senyoriu i castell de Miralcamp, on qualsevol que volgués podia realitzar un document sense haver de recórrer a les notaries de Lleida, Tàrrega o Cervera.
ELS EDIFICIS HISTÒRICS
Els edificis més importants de Miralcamp foren des dels primers moments: el castell i les esglésies. El Castell el trobem citat per primera vegada l’any 1179, testament de Bernat d’Anglesola, i el tornem a trobar per darrera vegada l’any 1457, en que Arnau Guillem de Cervelló i Elieta, la seva dona, confessaren deure al molt honorable Francisco Martin Gralla dotze florins d’or, els quals havien utilitzat per reparar el castell de Miralcamp. Hi havia també dos esglésies, una dedicada a Santa Maria i l’altra a Sant Miquel, de les quals només en queda la de Sant Miquel, que està ubicada on era l’antiga església romànica. De l’altra no en queda cap resta arqueològica. Es pot afirmar que l’església de Sant Miquel era l’església del castell i, per tant, hi tenia una vinculació directa. Per acabar, citarem l’hospital que trobem document per primera vegada l’any 1396, al testament d’Hug d’Anglesola. Es descobreix el perquè de la construcció d’aquest hospital, però segurament les pestes de la segona meitat del S.XIV van provocar la ubicació d’un lloc per atendre els malalts. Trobem una altra referència de l’hospital l’any 1408 en unes deixes que li fan en un testament, i després ja no el tornem a trobar més. Tampoc se sap la seva ubicació per manca de documents i de restes arqueològiques.
LA CREU DE PEDRA
Deixant de banda l’enrevessat assumpte de la procedència i funció de la creu de pedra, també anomenada «de terme», arribem a un punt on es fa necessària la descripcíó i l’anàlisi estilístic de l’obra. Es força interessant el capitell de tradició goticista i que mercès a un cos triangular -u pinacle piramidiforme- s’enllaça el suport del conjunt -fust o arbre- amb la creu propiament dita. El conjunt culmina amb la creu que té com a base una mena d’àbac que ve a solventar el perill de ruptura en un punt molt fràgil. La creu – amb Cris crucificat en el centre de la creuera- presenta braços quasi rectilinis amb expansió trapezoidal en els remats. Aquesta característica és definitiva per emmarcar-la dins d’una determinada tipologia i l’atrnça -junt amb la resta del treball escultòric- a les emprades en les creus d’orfebreria gòtiques. L’obra està ideada i projectada -en la sev verticalitat- cap a un punt molt representatiu on concorren totes les línies, imaginàries o no, traçades per l’escultor, és a dir, cap a la creu que l’identifica. Aquest presenta una ornamentació a manera d’enquadrament que envolta i lliga els quatre braços. L’artista, així, busca una doble finalitat, d’una banda la purament decorativa, i per l’altra, resol el problema que comporta la seva fragilitat. Aquesta pràctica bastant comuna, porta a que l’acabat final deixés adivinar una mena de floró, fet que ens torna a remetre al treball dels orfebrers.
LO SINDICAT AGRÍCOLA
Amb grata sorpresa ens trobem un edifici singular dins el conjunt del poble. Es tracta de la Cooperativa Agrària de Miralcamp, més coneguda per Lo Sindicat, situat a l’Avinguda Doctor Garcia Teixidó, 43. Actualment en desús, però ha tingut una innegable importància, tant en el moment de la seva construcció i dins el context del cooperativisme de principis de segle, com per la vàlua de l’arquitecte que el realitzà: Cèsar Martinell i Brunet (Valls 1880), que tingué un importantíssim paper tant en l’arquitectura com en el terreny de la història de l’art. Martinell fou fundador del Grup d’amics de l’art vell (1929), que lluità a favor de la conservació i restauració del patrimoni artístic de Catalunya. Però el que realment ens interessa de Cèsar Martinell és la seva relació amb la Mancomunitat de Catalunya, presidida en un primer moment per Prat de la Riba. A la mort d’aquest (1917), fou elegit president l’arquitecte Puig i Cadafalch, qui encarregà a Cèsar Martinell la realització entre 1917 i 1923 de més de quaranta edificis agraris, que la Mancomunitat promogué dins una política econòmica que intentà paliar els problemes que teníen les zones rurals, on encara subsistia una agricultura més o menys arcaica. Certament, la façana del Sindicat presenta unes traces que entronquen més amb la pràctica noucentista que amb la modernista. Hi ha un procés vers la simplificació i la depuració de tot element que resulta accessori, i en això rau gran part de la seva peculiaritat. Corona la façana un remat de silueta ondulant d’un cert regust barroc. L’espai interior -d’una sola nau- està limitat per parets mitgeres i amb una teulada de dues vessants. La idea fonamental de Martinell en l’elaboració de l’edifici va estar sempre encaminada a la recerca d’un caràcter funcional.