L'Alzinera del Quelàs
HISTÒRIA DE L'ALZINERA DEL QUELÀS - ARBRE MONUMENTAL 2025
ANY 2015
ANY 2025
Dedicat a la meva mare, Maria Piró Caelles —la Maria del Quelàs—, per haver-nos ensenyat a estimar i respectar la nostra Alzinera i a la vegada lliurar-nos els valor històrics i familiars, transmesos —boca a boca— pels nostres avantpassats.
La finalitat d'aquestes lletres és donar a conèixer aquesta centenària alzina. Un arbre que els anys i l’enclavament on està situada l’han fet única i especial en la nostra comarca del Pla d’Urgell. Una alzina amb nom propi, amalgamada d’història, llegenda i tradició i reconeguda com l'ésser més vell de tota la comarca, un arbre lligat a la història del nostre poble, Miralcamp.
Situada al cim d’un turó, des d’on es divisa pràcticament tot el pla. Es troba a pocs quilòmetres de Miralcamp, a prop de la Font del Tord i al capdamunt de l’Embassament de la Bòbila.
Calcular els anys d'una alzina resulta gairebé impossible. L'alzina és un arbre de creixement molt lent, uns 2 mm de diàmetre a l'any, sempre que les condicions ambientals li siguin favorables; és a dir, que no hagi estat exposada a temporades de sequera o no hagi estat afectada per alguna plaga; en aquest cas, s’atura el seu creixement i es complica poder determinar els anys que ha estat inactiva. En l'actualitat, el seu tronc principal té una circumferència de gairebé 5 metres (4,8 m, exactament), basant-se en això, els càlculs científics estimen que compta amb una edat molt pròxima als 700 anys, és a dir, aquesta planta va germinar als voltants de l’any 1300, època en què la humanitat encara creia que la terra era plana.
A uns 7 metres d'ella passa el Camí Ral, un tram que s’anomena La Carrerada, antiga i única via de comunicació en aquells anys per als qui feien la ruta entre Madrid, Saragossa, Lleida i Barcelona. Utilitzada principalment per ramaders i agricultors, quan havien de desplaçar-se amb finalitats comercials per a assistir a les principals fires i mercats de l'època. El Camí Ral es va convertir també en un reclam per a bandolers que veien en els seus transeünts un botí fàcil i segur d’aconseguir.
Amb els anys, els marges del Camí Ral es van poblar d'arbres, sent, d'una banda, beneficiós per als viatgers, perquè proporcionaven ombra, però
alhora permetien als bandolers amagar-se’n darrere i així, assaltar per sorpresa a les seves víctimes. Sabent això i per a posar fi a tant de saqueig, el rei Carles III, entorn l'any 1770, va manar tallar tots els arbres que estiguessin als marges del Camí Ral. No sabem per què la nostra alzina va ser respectada, tal vegada perquè no hi havia més arbres en molts quilòmetres sobre la ruta i era necessari tenir un lloc on poder fer una parada en el camí, mentre els caminants i el bestiar es resguardaven del sol abrasador que cau a l'estiu en tota la comarca; o, potser, havia estat designat com a punt de referència, igual que en moltes altres rutes terrestres on s’establien uns certs punts de referència perquè els viatgers identifiquessin quan havien avançat entre el seu punt de partida i el seu destí final.
Basant-nos en aquest fet històric, ben segur que al resguard de la seva ombra va descansar l'heroïna de la guerra de la Independència contra els francesos (1808 – 1814), Agustina d'Aragó. Agustina, era una noia nascuda en la població de Fulleda (Lleida) i solia viatjar assíduament a la ciutat de Saragossa. En aquest recorregut havia de passar al costat de l'alzina i, com ja hem dit, aquesta es va convertir en un lloc obligat de parada per a descansar; és per això que és possible assegurar que en algun dels seus viatges va reposar al peu del majestuós arbre. Recordem que, Agustina d'Aragó va ser aquella joveneta lleidatana que es trobava a Saragossa quan la ciutat estava assetjada per l'exèrcit de Napoleó; ella, amb el seu ímpetu i valentia, va infondre coratge a la tropa aragonesa, quan aquesta estava a punt de rendir-se (1809), aconseguint que l’exèrcit francès es retirés.
Un altre fet important en la vida de la nostra alzina, va ocórrer l'any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939), quan a l'hivern d'aquest any, es va assentar al seu costat un campament de l'exèrcit. Va ser un hivern cru i els soldats per a poder escalfar-se feien llenya amb les seves branques. Casimiro Piró (el meu avi), de Cal Quelàs, —en aquells anys el terreny que acull l’azina era de la seva propietat— es va assabentar d'aquest fet i, intentant salvar-la, corrent el risc de ser ferit o assassinat, es va dirigir al campament amb un carro ple de llenya per a intentar negociar amb els soldats. Els va proposar que mentre fossin allí no els faltaria llenya amb què escalfar-se, comprometent-se a canvi que no li tallessin més branques a l'alzina; ells van acceptar el tracte i el meu avi va complir també la seva paraula, mes en aquells dies, els soldats havien mutilat ja la meitat de la seva copa. Quan se'n van anar, el meu avi va tornar a aquell lloc, va guarir les ferides del seu tronc, la va adobar, li va portar aigua i va aconseguir sanar les seves malparades branques.
L'any 1990, em vaig adonar que la nostra alzina estava greument malalta. Una tremenda plaga la va envair, la caparreta (cotxinilla), un paràsit que assecava les seves branques, afavorint la proliferació de fongs, i ambdós factors, afeblien a la planta i la feien propensa a ser envaïda per altres espècies inversores que, indubtablement, la portarien a la mort.
Amb el pas del temps, el seu afebliment era notori, la mort semblava imminent i era trist veure que, a l'any 2015, aquell majestuós i històric arbre mostrava ja una imatge tètrica: les seves branques s'havien assecat, tècnicament podia considerar-se’l mort.
Havent esgotat totes les meves possibilitats a través del diàleg , vaig veure com una alternativa sacsejar la consciència dels internautes a través de les xarxes socials. A la plataforma Facebook, vaig publicar poesies i fotografies amb les quals denunciava la gravetat de la seva salut i el risc d’extinció que patia el nostre llegendari ésser viu, identificat com un mut testimoni de la nostra història i de la ingratitud humana per la seva indiferència, malgrat els beneficis que va rebre amb la seva ombra, el seu oxigen i la seva contribució al medi ambient. Per fortuna va haver-hi respostes favorables, més enllà de les esperades. Els habitants de la comarca van reaccionar a favor de la defensa i recuperació del moribund arbre i, en conseqüència, les autoritats de l'ajuntament de Miralcamp, l’any 2016 van intervenir i la nostra centenària alzina va ser declarada Arbre d'Interès Local, amb la qual cosa va ser possible accedir-hi i proporcionar-li els tractaments fitosanitaris necessaris per a la seva recuperació.
L'any 2021 Agroalimentària el Pla S.L., actual propietari, mitjançant un conveni amb l'ajuntament, va cedir l'ús del terreny on s'ubica l'alzina.
També es va considerar necessari que, en el mateix lloc, hi hagués un testimoniatge on quedés gravat el seu nom i el poble al qual pertany; totes dues dades van ser inserides amb lletres de ferro, en una antiga roda de molí, cedida per la família Romà Piró, que roman al seu costat com a fidel sentinella.
En el 2022, gràcies a una subvenció de la UE, ha estat agermanada amb el Arbol-Buzón de Tepeji del Rio de l'estat d'Hidalgo, Mèxic, per les seves característiques similars: tots dos arbres van estar a punt de desaparèixer per la desídia de l'ésser humà; tots dos van ser rescatats principalment per moviments poètic-literaris; tots dos romanen alçats al costat d'un denominat Camí Ral; tots dos són un patrimoni viu dels seus respectius pobles; i, en tots dos, hi ha persones que vetllen, respecten i s'ocupen per sostenir-los vius i saludables.
Aquell any 2022, ja lluïa esplèndida, majestuosa i exuberant per la seva frondositat i no sols s’estava cuidant d'ella en particular, sinó també del seu entorn, sent això mèrit de Xavier Soberà Torres (el marit de la meva germana), que, de manera desinteressada, ha estat sempre pendent de les seves necessitats i conservació.
Ens sentíem orgullosos del que havíem aconseguit però, havíem d’anar més enllà, ella es mereixia més, molt més; es mereixia el màxim guardó i reconeixement que la Generalitat de Catalunya atorga a un arbre per la seva importància singular, la seva edat, la seva història, el seu caràcter simbòlic; desitjàvem per ella que fos declarada: “Abre Monumental de Catalunya” —la Generalitat, amb aquesta distinció, busca protegir aquests arbres reconeguts com un patrimoni cultural, natural i històric—.
No vam perdre temps i vam posar fil a l’agulla, es van fer les oportunes diligències per a demanar-ho i el 3 de març del 2022, la Generalitat va enviar els tècnics de Forestal Catalana per fer les valoracions a la petició per al reconeixement del títol.
La resposta es feia esperar. Els dies passaven lents en aquell indret màgic; un turó que guarda les petjades del passat, i on el vent xiuxiueja històries ja oblidades; mes, són molts els que asseguren que no és el vent el que se sent, és la veu de l’alzina qui d'amagat els parla.
Passaren tres anys i per fi el 8 de març d’aquet 2025, arribà l’anhelada notícia, la Generalitat de Catalunya declarava Arbre Monumental de Catalunya a l'Alzinera del Quelàs de Miralcamp, (Resolució TER/886/2025, de 8 de març, publicat en DOG núm 9372 de 17 de març del 2025).
De vegades, els somnis es compleixen; impossible imaginar-ho aquell any 2015, quan la vèiem tan greument malalta. En aquells dies, ens conformàvem que rebés els tractaments fitosanitaris necessaris per poder recuperar-la i aquest 8 de març, aquet dia, amics, la Generalitat de Catalunya l'ha declarat un dels seus arbres monumentals. Quin orgull i quin gran honor pel poble de Miralcamp, veritat?
La nostra alzina és una supervivent, mereixedora de recuperar l'esplendor de temps enrere i, tant de bo, mai més la mà i la desídia de l'home la torni a castigar. Ella és un patrimoni viu que hem heretat dels nostres avantpassats i tenim l'obligació de respectar i mantenir-la per a les generacions esdevenidores.
Així doncs, dono fe, que els somnis, de vegades, es compleixen. Gràcies a tots els que ho heu fet possible.
Mª Dolors Sans Piró
©2506112087758
Història
L'alzinera del Quelàs 
Els anys i l’enclavament on està situada l’han fet única i especial en la nostra comarca del Pla d’Urgell. Una alzina amb nom propi, amalgamada d’història, llegenda i tradició i reconeguda com l'ésser més vell de tota la comarca, segons va publicar el diari El Segre, en el suplement comarcal “El Pla” de l’any 1994.
Situada al cim d’un turó, on es divisa pràcticament tot el pla. Es troba a pocs quilòmetres de Miralcamp, a prop de la Font del Tord i al capdamunt de l’embassament de la bòbila. Just al seu costat passa la carrerada, via antiga de comunicació pels vianants de ferradura que fien la ruta Barcelona, Saragossa, Madrid.
Les seves característiques principals són:
La volta de canó mesura 4,6 m de circumferència a 1,30 m de terra. A uns 50 cm de terra el tronc principal es divideix en tres branques de 2,35 m de perímetre cada una. La capçada aconsegueix els 24 m. L’alçada assoleix els 16 m i tot el voltant de l’arbre fa aproximadament uns 120 m.
Les alzines tenen un creixement molt lent. Segons els tècnics, poden créixer uns 2 mil·límetres de radi a l’any en circumstàncies favorables i suspendre el seu creixement en èpoques adverses. L’edat d’una alzina és bastant difícil de determinar. Així doncs, tenint en compte les anteriors consideracions, l’alzinera del Quelàs pot tenir uns 700 anys, per tant la converteix en l’arbre més vell de tota la demarcació.
Podem dir amb certesa que la seva ombra sempre ha estat apreciada per ramaders i transeünts que feien en ella parada obligatòria per descansar dels llargs trajectes fets a lloms de mules i cavalls. Segons ens contaven els nostres avantpassats, als voltants de l’any 1800, sota el seu recer hi reposà l’heroïna Agustina d’Aragó, en un dels seus viatges des de Fulleda (població natal dels seus pares) a Saragossa on vivien els seus avis. També es creu que Pere el Cerimoniós hi va fer parada en un dels seus trajectes a Poblet, monestir que també connecta amb aquest camí.
Tot i la seva ferma, majestuosa i viva presència, és més petita del que hauria de ser, doncs s’hi veuen branques grosses trencades pel vent i per alguns llenyataires furtius. En el seu temps de més esplendor, a la seva ombra, havia arribat a protegir del sol abrasador, fins a tres ramats de bestiar. Ha sobreviscut a moltes situacions de perill, com va passar el segle XVIII que hi va haver una ordre que manava tallar tots els arbres dels camins reials i carrerades per lluitar contra els bandolers.
Ella, ha estat testimoni privilegiat en generacions passades i presents d’un continu de successos; de vegades tristos com guerres, pestes, misèria i d’altres vegades alegres com les festes de final de collita on es menjava la típica cassola de tros, la celebració del dilluns de Pasqua on hi anaven a menjar la mona i el festeig d’esdeveniments familiars.
L'any 2015 va viure un dels episodis més crítics. La Caparreta semblava que posaria fi a la vida de la centenària alzina. Va ser aleshores quan, els veïns i l'ajuntament de Miralcamp es van mobilitzar per tal que el propietari la cedís al poble i fos declarada patrimoni municipal i així poder donar-li els tractaments necessaris per recuperar-se.
Aconseguit això, l’any 2016, va ser declarada ARBRE D’INTERÉS LOCAL, i no sols es té cura dels tractaments adequats necessaris, sinó també de tenir en bon estat tot el seu entorn, fent-la accessible i acollidora a tots els visitants. Més el nostre anhel no acaba aquí, desitjaríem que fos inclosa en la llista d'arbres monumentals de Catalunya. Estem convençuts que s’ho mereix!
Aquest any 2021, el diari digital Territoris.cat, el Diari Ara de les terres de Lleida i la revista La Mira de Barcelona s'han fet ressò de la seva història, publicant respectius articles sobre ella. Marina Pallàs i Barta, redactora de territoris.cat, la va anomenar afablement: "L'etern gegant" i l'Anna Alfaro Lucas, redactora de lamira.cat, la va qualificar de: "L'Alzinera que hipnotitza". Sempre ha estat visitada per gent de la comarca, però des de les hores ençà ha suscitat l'interès de moltes persones de més enllà del territori.
Desitgem que pugui continuar arrelada a la nostra Plana d’Urgell, durant moltes generacions més i segueixi aixoplugant a tots els vianants de bona voluntat, que s’acostin a ella amb respecte.
“L‘Alzinera del Quelàs” és una supervivent, mereixedora de recuperar l'esplendor d’anys passats i tant de bo mai més la mà o la desídia de l’home, la torni a castigar.
Miralcamp, novembre del 2021.
Resolució TER/886/2025, de 8 de març, de declaració d'arbres monumentals
Tot seguit us mostrem un poema de Dolors Sans Piró en honor a l'alzina, amb música de Pere Romà Carulla.
Articles d'interès sobre l'alzinera:
